Antonio Gamoneda: “La poesia no canvia el món, però afina i intensifica les consciències”

Antonio Gamoneda: “La poesia no canvia el món, però afina i intensifica les consciències”
By poesil on 03/12/08, 37 12 Wednesday, 12:37 - General - Permalink

This post is also available in: Spanish French Italian Portuguese

Parlem de poesia amb Antonio Gamoneda (76 anys) a l'hotel de San Roque (Andalusia) on reposa abans de donar una xerrada literària. Com bon transmissor de sensacions, a l'hora de parlar, aquest veterà creador segueix sorprenent no només per la seva provada capacitat poètica, sinó també per una humilitat sense adorns.

“A vegades tinc la sospita que la millor poesia d’Europa està a Portugal. Són paraules del guanyador del Premi Europeu de Literatura 2006 i del Premi Cervantes (el guardó literari més important de la comunitat hispanoparlant del món) en unmateix any: l'espanyol Antonio Gamoneda. Respecte a la producció literària espanyola també té la seva opinió formada: “Crec que Espanya no té un lloc molt destacat en el conjunt de la literatura europea i en concret no té un lloc destacat en el conjunt de la poesia europea”.

Un poeta provincià

Haver rebut semblants guardons ha revolucionat la tranquil·la vida d'aquest autor, que es defineix com un "poeta provincià". Adobat en la dura Guerra Civil, ara diu buscar moments de tranquil·litat entre múltiples viatges i reconeixements. "He assolit encapsular-me per treballar als trens, encara que sigui amb menys serenitat ambiental", reconeix. Un d'aquests desplaçaments l’ha dut fa poc a San Roque (Andalusia), abans de passar per Grècia, Itàlia i alguns països àrabs.

Gamoneda reflexiona abans de contestar, medeix el seu vocabulari a ritme lent però amb una viva lucidesa que li resta crèdit a la imatge d'un rostre arrugat per dècades de literatura i pels records de la seva infància. El relat d’aquest infància sortirà a la llum en forma de memòries aquests primers mesos del 2008: “Estan teòricament acabades, però jo em conec i sé que en qualsevol moment puc posar-me en situació, no ja de correcció, sinó de reescritura. Estan també pendents d'un informe que em faci un jurista, perquè a les memòries, on no s'oculten les veritats -fins i tot les veritats que van contra un mateix- contra la bona figura del propi memorialista, també estan els fets imputables a terceres persones”.

I què li sembla a un poeta d'edat avançada fenòmens com Internet i la globalització? “No he vist mai una pàgina d'Internet. No sé què és Internet. Crec que a la província un poeta pot trobar la quota de solitud que necessita sense desprendre's ni oposar-se a l'amistat i a la solidaritat en les relacions humanes en termes generals”. No obstant això, en la seva vida predomina la solitud: “Penso que el que un poeta necessita és solitud, silenci i paper en blanc”.

Testimoni de la Guerra Civil espanyola

De la dura època de la Guerra Civil espanyola, el literat recorda que tots els dies veia passar les cordes de presoners per sota de casa seva: “Sempre anaven cap a allà i mai se’ls veia tornar. Era molt dur sentir els crits de dones desconsolades quan veien endur-se als seus marits a altes hores de la nit”.

Aquestes vivències, al costat d'unes condicions de vida humils, han fet a Antonio Gamoneda forjar-se una visió particular de l'existència que l’ha dut a formar part de la generació de la poesia social espanyola fins a desbancar-se d'aquest moviment i quedar lluny d'etiquetes i encasellaments d'estudiosos de l'art de l'escriptura. “La poesia és un arma carregada de futur”, deia l'històric poeta social espanyol Gabriel Celaya. El pobre Gabriel Celaya, excel·lent persona, per cert, no s’adonava que estava dient gairebé el mateix que deia José Antonio Primo de Rivera, un dels ideòlegs del feixisme espanyol, que afirmava que ‘als pobles només els han canviat els poetes’. Les dues coses són mentida. Tant de bo pogués ser així, però no és així. La poesia no està capacitada per originar canvis socials ni històrics. No és un instrument. Ara bé, el que sí fa és afinar i intensificar les consciències. Crea una qualitat de pensament que té a veure amb l'observació i amb la crítica dels fets, i té a veure també amb el desig que aquests siguin simultàniament bells i justos.”

La vida de les olors

Del seu món personal, a les seves memòries, titulades Un armari ple d'ombres destaca una imatge, un olor que retorna a la vida a un ésser desaparegut. Una fragancia procedent d'aquest mateix armari que dóna nom a la seva biografia: “Va morir la meva mare i l'armari va romandre tancat dos o tres anys. I un dia estava jo sol a casa, vaig obrir l'armari, i el que havia dintre de l'armari era una gran foscor. La mateixa habitació estava fosca, l'armari no rebia llum, estava ple d'ombra. Però en aquell armari jo vaig rebre una de les sensacions i una de les experiències més fortes que s'han produït a la meva vida. A l'obrir-lo i introduir el meu cap, vaig recuperar l'olor de la meva mare viva, que estava aquí dintre, impregnat. Feia tres anys que s'havia mort la meva mare i no obstant això vaig percebre l'olor que tenia en vida. És una commoció molt forta. En certa manera el repàs del contingut d'aquell armari em va dur a una voluntat de recuperació de records”.

A continuació, publiquem dos poemes d’Antonio Gamoneda

Caigo sobre unas manos

Cuando no sabía

aún que yo vivía en unas manos,

ellas pasaban sobre mi rostro y mi corazón.

Yo sentía que la noche era dulce

como una leche silenciosa. Y grande.

Mucho más grande que mi vida.
Madre:

era tus manos y la noche juntas.

Por eso aquella oscuridad me amaba.

No lo recuerdo pero está conmigo.

Donde yo existo más, en lo olvidado,

están las manos y la noche.
A veces,

cuando mi cabeza cuelga sobre la tierra

y ya no puedo más y está vacío

el mundo, alguna vez, sube el olvido

aún al corazón.
Y me arrodillo

a respirar sobre tus manos.
Bajo

y tú escondes mi rostro; y soy pequeño;

y tus manos son grandes; y la noche

viene otra vez, viene otra vez.
Descanso

de ser hombre,

descanso de ser hombre.

*****

Cantidades de tiempo

sitúan cantidades de sonido.

Escucho más allá de la muerte.

La música se alza

de un pozo de silencio;

es labranza del aire

en tímpanos de fuego

y ha entrado en mí.

Ahora es música mi pensamiento.

FONTE (photo include): http://poetry.cafebabel.com/